Potser encara no he arribat fins aquest punt, però em passa una cosa curiosa: em sento estrany quan torno a casa. Veig que tothom segueix igual, fent les mateixes coses i plantejant-se la millor manera de seguir amb la cadena d’esdeveniments que aquesta societat, pràcticament, ens imposa. Tot això m’empeny fora, perquè en aquest terreny de les coses establertes i de la rutina vitalícia no em sento còmode. I, per això, de tant en tant, em pregunto porugament: “Sóc jo l’especial?”.
Per Nadal, com de costum, vaig tornar a Sabadell, amb l’ànim de retrobar-me amb amics, coneguts i familiars. En tenia moltes ganes, francament. I va anar genial. Però aquest cop, ja des de l’inici, vaig sentir-me desplaçat i molt lluny dels assumptes que es tractaven col·lectivament. Casar-me, tenir fills, comprar una casa o buscar un ascens a la feina no són, ni seran a curt termini, objectius per a mi a tenir en compte. Ara per ara, no veig el perquè, atès que vull créixer com a persona i formar-me en l’àmbit humà, metes, penso, només assolibles plenament a través del moviment continuat i la coneixença de gent radicalment diversa.
Aproximadament, ja fa un any i tres mesos que visc a Bolonya i dos que resideixo a l’estranger. Puc dir amb certesa que no sóc, de cap manera, el mateix noi que, en un passat, caminava capcot sense saber quin lloc ocupar en aquest gran i confús tauler del món. Potser tampoc ara ho puc afirmar rotundament, però sí que he descobert què és el que no vull: renunciar a aprendre i viure una vida “normal”. Perquè el món és massa gran per obviar-lo i el nostre entorn massa petit per aïllar-nos-hi.
Veig molts amics (la majoria) que no en volen saber res de viatjar o de canviar de feina. Que es troben a gust on són, fent el que fan, tot i que paradoxalment esperen amb una certa ansietat l’arribada del cap de setmana i la desconnexió de les vacances. Durant aquests dies, algunes de les converses que he tingut se m’han fet feixugues, curtes de contingut i, tristament, poc interessants.
Percebre que part del meu entorn compren poc o, fins i tot, jutja d’extravagància aquesta necessitat personal de conèixer món, a vegades, em fa sentir un estrany en la que hauria de ser la meva zona de confort. Un estranger en la meva pròpia terra, on les persones més culturalment pròximes em semblen, de vegades, més llunyanes que un enigmàtic coreà.
La vida es desenvolupa contínuament d’acord amb decisions, preses amb coratge, por, il·lusió o malenconia. Jo no sóc ningú per qüestionar les dels altres, però em sap greu constatar com, en una gran majoria de casos, el temor a equivocar-se i la preocupació a la incertesa prevalen a la curiositat innata de l’ésser humà. Veure com certes amistats renuncien al que els hi agrada per satisfer el rondinament de la comoditat m’entristeix, perquè, en el fons, abandonen tots els somnis que, en un futur, romandran com a desitjos insatisfets.
Estimo la meva terra, els meus amics, els costums de la meva ciutat i el so de les converses que surten dels bars del centre. Però hi trobo a faltar novetats, aventures i mots incomprensibles pronunciats per boques foranes. Suposo que això va a èpoques i que aquesta monotonia que ara em sembla avorrida d’aquí a uns anys em regalarà seguretat i estabilitat. Tanmateix, en aquests moments, m’agrada compartir experiències sobre viatges i estades a l’estranger, en comptes de discutir sobre la idoneïtat del color blanc en les parets de casa.
Acabada l’homilia, desitjo a tothom un feliç 2018, on la il·lusió superi les pors i els desitjos no romanguin somnis frustrats.