PREPARACIONS
Tot va començar quan encara era a Itàlia. La Sara, la meva xicota, va demanar fer un Erasmus a Iași, una ciutat de 400.000 habitants situada al nord-est de Romania. Em va semblar un destí fascinant i vaig decidir seguir-la sense rumiar-hi massa. Anticipadament, vaig començar a cercar ofertes de feina online i a enviar correus oferint els meus serveis espaterrants. També, vaig iniciar a llegir textos en romanès, una llengua preciosa que, sorprenentment, és molt similar al català.
Per casualitats de la vida, gràcies a un missatge aparentment expedit a ningú, un responsable de la universitat Alexandru Ioan Cuza de Iași va llegir el meu currículum i la meva pàgina web. Després d’intercanviar un parell de correus, em va dir que em podia oferir una entrevista amb la cap del departament de Relacions Internacionals. Evidentment, vaig agrair-li profundament el gest i li vaig respondre que, tal com arribés a Romania, em posaria en contacte amb ells. Ja era alguna cosa!
Sense tenir res concret ni emparaulat, vaig comprar un bitllet d’anada cap a Iași i vaig reservar unes quantes nits d’hostal. Tot aquest enrenou l’estava gestionant paral·lelament a la meva partença de Bolonya. Un cop a Sabadell, em va tocar, com sempre, fer tots els encàrrecs i visites que no puc fer quan estic a l’estranger. Dentistes, oculistes, metges, família, amics, etc. Entre cita i cita, intentava organitzar l’imminent viatge, però aquest cop, i per primera vegada, vaig decidir improvisar.
I, sobtadament, va arribar el dia. Si us haig de ser franc, no tenia gens de ganes de marxar. Em vaig mal acostumar molt de pressa al luxe i al confort de casa. I va ser difícil renunciar-hi de nou. Ja a l’aeroport, vaig passar el control de maletes i de passaports i vaig intentar liquidar l’espera llegint un llibre extremadament avorrit. Romania, tot i formar part de la Unió Europea, no està dins de l’espai Schengen i, per tant, les autoritats et controlen com si sortissis del continent.
Vaig aterrar a Romania a les dues del migdia, després de tres hores i mitja de vol bastant desagradables. A banda de l’espai reduït, vaig haver d’aguantar esternuts i tos a discreció d’una persona propera a la pulmonia. Seia al meu cantó, naturalment. En aterrar, fred, mal temps i desconcert total. “Com arribo al centre?”, “on puc canviar euros per Lei?”, “m’estafaran els taxistes?”, “un cafè, per déu!”. Volies neu, Bernat, au, doncs, neu per a tu. Vaig agafar un taxi, vaig arribar a l’hostal, em vaig dutxar ràpidament i em vaig preguntar: “què pebrots faig aquí?”.
ROMANIA
Segurament, viure una de les experiències més boniques de la meva vida. Les dues primeres setmanes, de totes maneres, van ser bastant difícils, no us enganyaré. Estava pràcticament sol en un hostal sense fer res. Tampoc podia passejar, ja que els carrers estaven col·lapsats de neu i la temperatura no crec que fos gaire més alta que la de l’última glaciació. Des de la universitat, em van emplaçar a visitar-los al cap de 15 dies, de manera que vaig haver d’allargar la meva estada a la pensió. Money, money, money.
Quan va arribar el dia, estava nerviós. El meu sojorn a Romania depenia d’aquell col·loqui. Vaig parlar mitja horeta amb la responsable del Departament de Relacions Internacionals i, fàcilment, vam arribar a un acord. Treballaria per a ells quatre hores al dia a canvi d’allotjament i la participació en un curs de romanès. Millor, impossible. Vaig tornar a l’hostal amb un somriure d’orella a orella, vaig empaquetar les meves pertinences i vaig dirigir-me cap a la residència de la universitat. I ja podeu imaginar què vaig trobar-hi, allà: un remat d’estudiants d’Erasmus.
Evidentment, no estava sol a l’habitació. Vaig compartir estança amb un turc i un georgià. I tot i certes referències meves poc afortunades al Kurdistan i a les regions separatistes pro russes de Geòrgia, ens vam fer molt amics. Durant els primers dies de feina, em va tocar treballar molt, ja que em van encarregar fer la pàgina web de l’escola d’estiu i dissenyar pòsters, banners i cartells publicitaris. Va ser divertit, francament. Haig de dir que a l’oficina sempre em van tractar amb molt d’amor i respecte, i això no ho oblidaré. L’única cosa dolenta és que, cap al final, ja no tenien res per a mi i em vaig avorrir com una ostra.
De mica en mica, vaig començar a forjar amistats i a conèixer gent de tot el món. També, vaig iniciar el curs de romanès, una experiència inoblidable. La meva professora es deia Iolanda i em va fer enamorar de llengua de seguida. Jo estava en el grup dels francòfons, de manera que les classes eren en francès. Tot molt divertit. Vaig fer dos mesos i mig de curs, suficients per entendre les bases de l’idioma. No voldria fer el milhomes, però en l’examen final del nivell A1 vaig treure un 10. Ara per ara, no sé on viuré en un futur, però, si on m’instal·lo, tinc la possibilitat de fer classes, ho faré sens dubte.
Els caps de setmana els vaig aprofitar per conèixer la zona i visitar els països fronterers. Tot i la lentitud i la desorganització dels transports públics, és una joia descobrir Romania. És una nació preciosa que alberga ciutats medievals de conte, urbs modernes industrialitzades i poblets preciosos immersos en la natura. L’àrea que més em va agradar fou la Bucovina, coneguda pels seus monestirs decorats amb murals i frescos meravellosos. Vam contractar un guia que ens va acompanyar als convents més famosos i ens va explicar la història darrere les pintures. Val la pena, de debò.
Quan no viatjava, sortia amb els amics. O cuinàvem. O jugàvem a cartes. Amb el temps, dins la residència, es va crear una connexió fantàstica. Tots els inquilins volíem passar-nos-ho bé i conèixer les tradicions de l’altre. En diverses ocasions, vam preparar pizzes per a tothom i vam reunir-nos, tot endrapant, en una de les tantes habitacions. La veritat és que fou molt maco aconseguir apilonar en un mateix espai tantes nacionalitats i sensibilitats diferents. Però quan hi ha pizza pel mig…a pastar fang les fronteres.
Durant els mesos que vaig estar a Romania, vaig intentar ajuntar-me amb tothom. Romanesos, algerians, ucraïnesos, russos, espanyols, italians, francesos, moldaus, serbis, egipcis, marroquins, georgians, mexicans, etc. Però, potser, amb qui vaig passar-m’ho més bé va ser amb els turcs. Si bé de tant en tant mostraven un menfotisme descarat cap a tot, em van tractar genial. Compartien les seves coses sense res a canvi, una generositat gratuïta que en la nostra societat té molt poc espai, malauradament.
A mitjans d’abril, l’hivern va desaparèixer i la calor va arribar de cop. Vam passar de temperatures sota zero a anar amb calça curta. Els mesos de fred són durs a Romania, molt. Hi ha neu per fer desaparèixer l’Himàlaia i qualsevol descuit a l’hora d’escollir la roba et pot deixar ràpidament en fora de joc. Però quan arriba el bon temps…et fregeixes com un pollastre. Pràcticament, no hi ha punt mitjà. El canvi de clima, però, es nota molt en l’humor de les persones i en els carrers, ja que el sol alegra i tothom vol intentar canviar el color pàl·lid de la pell.
Com sempre passa, la rutina va eclipsar la novetat. Feina, romanès i birra. Feina, migdiada i passejada. Feina, romanès i sèries. Feina, supermercat i futbol. I així, cada dia. La gent de la residència al·lucinava quan descobria que jo no era un estudiant, ja que ho donaven per fet. Quan hi penso, encara me’n faig creus. Jo, sense anar a la universitat, vaig viure la vida Erasmus que en un passat no vaig poder experimentar. Suposo que serà una vivència que explicaré orgullosament en un futur, atès que poques persones poden vantar-se d’haver-ho fet. Crec.
Si deixem de banda la victòria del Madrid a la Champions, les últimes setmanes van ser increïbles. Cada nit baixàvem a la Balena, la plaça de la residència, a beure com granotes cervesa romanesa. La gent tocava la guitarra, cantava i gaudia dels últims dies de llibertat prèvia als exàmens. Va ser tot molt maco perquè vaig aconseguir formar part d’un grup de gent diversa que, al final, va esdevenir comunitat. Recordaré sempre Romania per les persones amb qui vaig conviure, perquè el que fa la diferència no és el lloc, sinó les connexions humanes.
LA REVEDERE, IASI
El comiat va ser preciós. Primer, vaig anar a la universitat i vaig donar les gràcies a tothom per la gran oportunitat que em van donar. Haurien pogut perfectament no fer cas del meu correu descarat, però van pensar que seria enriquidor tenir un estranger a l’oficina. Si bé molts cops no entenia el que deien perquè parlaven essencialment en romanès, tots i cada un dels treballadors van tractar-me amb una cordialitat exquisida. Gràcies, de veritat.
Després, vaig tornar a la residència i, mentre recollia les meves andròmines i intentava tancar com podia la maleta, tots els meus amics van venir a fer-me companyia a l’habitació. Vam estar més d’una hora junts i, quan va arribar el moment de marxar, vam baixar plegats a fer-nos unes quantes fotografies per la posteritat. Va ser emocionant sentir l’escalf de tota aquella gent que, sense que jo els hi hagués demanat, van decidir deixar d’estudiar per abraçar-me per últim cop. Gràcies família Erasmus.
I l’experiència va acabar. Quatre mesos d’aprenentatge i divertiment que van passar volant. Sempre duré Romania al cor perquè va ser casa meva durant pràcticament mig any. Trobaré a faltar les carreteres plenes de forats, els campionats de beer pong dels dimecres, la multiculturalitat del passadís de la residència, la llengua local, les tempestes de neu, la bellesa de la Transsilvània, les pintures dels monestirs de la Bucovina, els preus de Iași i, sobretot, tota la gent meravellosa amb qui vaig compartir tantes experiències.
Romania és un país fantàstic i no és, ni de bon tros, com ens l’han pintat. És molt segur i bastant desenvolupat. La gent vesteix a la moda com nosaltres, utilitza smartphones com nosaltres, surt de festa com nosaltres i treballa com nosaltres. Sí que és veritat que hi ha zones rurals amb molt pocs recursos, però, en general, tots els romanesos i romaneses treballen. El sou és baix, però hi ha feina i poc atur.
Romania iti multumesc ca esti minunata!
15/02/2018