Pròximament, Austràlia

El 10 de juliol vaig aconseguir un visat que feia anys que somiava: la Working Holiday Visa Austràlia. Aquest permís em permetrà treballar i viatjar durant 12 mesos pel país, de manera que podré seguir millorant el meu anglès (el nivell no és mai l’adequat) i moure’m per aquesta part del món tan fascinant. La meva idea és partir a principis del 2018, però tots sabem que els plans, ens agradi o no, tendeixen a canviar. Encara no tinc clar a on vull anar exactament, ni quin itinerari seguir, però tot arriba.

Quan estava a Nova Zelanda, em vaig informar per intentar-ho, però els procediments a seguir en aquell moment no m’ho van permetre. Francament, enguany tampoc tenia la intenció de fer-ho, però l’augment inesperat de 600 a 1.500 places em va fer canviar d’opinió. Recordo que just havia sortit de la feina i, curiosejant per Facebook, vaig llegir la notícia bomba. “Aquest és el meu any”, em vaig dir. Vaig arribar a casa i vaig anotar en un paper tots els documents necessaris.

• Formulari 1208 completat
• Dues fotos de carnet amb nom i cognom darrere
• Títol oficial d’anglès (CAE, IELTS, TOEFL, PTE Academic o OET): En el meu cas, vaig presentar un CAE, amb una nota de 178. Sí, ho sé, això vol dir que vaig suspendre l’examen per dos punts, però no passa res. El que et demanen els australians és una nota superior a 147 en tots els quatre apartats. En els altres casos, la puntuació requerida també és baixa. En realitat, l’únic que volen és saber que tens un nivell funcional de la llengua.
• Certificat bancari amb 5.000 AUD
• Document oficial que acrediti que has fet dos anys d’educació superior
• DNI i Passaport compulsats
• Carta de suport del Govern: Com la majoria dels interessats, la vaig demanar per Internet amb un lector de DNI electrònic a través de la Sede electrónica del Ministerio de Empleo y Seguridad Social. Per fer-ho, necessites haver activat prèviament el teu Carnet d’Identitat en qualsevol comissaria de la Policia Nacional.

Al cap de dues setmanes, havent fet dos viatges fugaços a Sabadell des de Bolonya, ja ho tenia pràcticament tot preparat. Només em faltava esperar a les 00.00 de l’1 juliol per sol·licitar la Carta de Suport. Exactament, vaig demanar-la a les dotze del migdia, ja que el servidor no va funcionar fins aleshores. El 7 de juliol vaig rebre un correu en el qual se’m deia que ja havia arribat el certificat.

Vaig imprimir el foli proporcionat pel nostre estimat govern, vaig ensobrar-lo juntament amb els altres documents i, seguidament, vaig córrer cap al punt DHL més proper. Com més aviat enviés els documents a Berlín, millor. L’oficina encarregada de gestionar aquestes peticions a Europa és l’ambaixada australiana de la capital d’Alemanya. No es pot fer online tot el procediment? No, malauradament.

Vaig pagar 24 euros per fer-ho arribar ràpidament, però, donat que era divendres, la paperassa, evidentment, no va ser entregada fins al dilluns al matí. Passades un parell d’hores de l’aterrament del paquet a destinació, vaig veure un missatge del meu banc que deia que algú d’un altre continent m’havia pispat 296,91 euros. Bona senyal. I sí, això és el que val el visat. Mitja hora després (beneïda eficiència) vaig rebre la “Notification of grant of a Work and Holiday”.

En general, si es segueixen tots els passos i es compleixen tots els requisits, és bastant senzill sol·licitar el visat. Una altra cosa és que, quan ho facis, encara en quedin. Amb l’únic problema que em vaig trobar va ser amb el DNI electrònic. Després d’haver viatjat a Catalunya per recollir tots documents i actualitzar el Document d’Identitat, arribo a Bolonya, endinso carnet al lector i m’equivoco amb el PIN. TRES COPS. De seguida, truco al consolat i em diuen que l’única manera de regenerar el codi és, fàcil d’endevinar, en una comissaria de policia. MERDA.

Així doncs, vaig haver de demanar un dia de festa a la feina, pagar 120 euros a Ryanair i tornar a Sabadell per fer una cosa que no et roba més de cinc minuts. A banda d’aquest fet, vaig tenir sort amb tot plegat, ja que no vaig tenir cap problema insuperable, ni la companyia de missatgeria em va perdre els documents, com es veu que va passar a més d’una pobra ànima.

La veritat és que estic molt content, perquè qui sap què passarà d’aquí a uns anys. Austràlia comença a estar molt massificada i vés a saber com gestionaran la immigració en un futur pròxim. D’altra banda, el sistema de Working Holiday Visas el trobo molt interessant i, opinant des de la ignorància però amb una mica de sentit comú, crec que qui el va inventar és un geni.

És un WIN WIN per a totes les parts. Pel país, que pot regular i escollir bé la immigració, i pels viatgers, que, com jo, ens permet moure’ns pel lloc i conèixer millor la cultura amb l’oportunitat de generar ingressos. Ara, només em queda, com he dit abans, decidir quan i on anar. De tota manera, el més difícil, aconseguir el visat, ja està fet.

Per acabar, si, per casualitats de la vida, algú està llegint aquest escrit i, per casualitats d’aquest món, aquest algú vol més informació sobre el visat, recomano visitar el grup de Facebook Work & Holiday Españoles en Australia, on hi ha TOT el material necessari per fer la sol·licitud.