A fer qualsevol cosa. Sigui el que sigui. Si així ho sents, acomoda els genitals sobre la taula i llençat sense temor. El més greu que pot passar és que t’equivoquis. I, al final, quan un la caga, aprèn. Si no aprofites el temps, aquest se’t menja. I no hi ha res més empipador que mirar enrere i remugar: “merda, l’he espifiat”.
Tot això ho penso ara, però fa un temps una filosofada d’aquestes dimensions m’hauria entrat per una orella i sortit per l’altra. És normal, com també ser caut davant dels canvis.
“No tinc prou diners”; “hauria de forjar el meu futur professional”; he estudiat una carrera per alguna cosa”; no estic tan malament a la feina; o “quan torni, ningú em voldrà”. Totes aquestes incerteses em van atacar dia i nit durant el període en el qual estava decidint si deixar-ho tot per viatjar i aprendre llengües o mantenir-ho tot igual.
En el fons, ho tenia claríssim. No hi havia discussió. Però la pregunta “i si…?” sempre treu el cap somrient. Quan has de prendre una decisió transcendental, ho has de fer en un moment de serenitat, no de pànic o de fluixesa. Les pors tendeixen a fer-nos recular, a evitar que sortim de la closca, encara que aquesta olori de podrit.
És quan ens sentim il·lusionats, amb ganes de fer coses, quan entenem de veritat quin ha de ser el següent pas.
Penso que viure a l’estranger (sense voler ser autoritari) hauria de ser obligatori. Un cop a la vida, si més no. Probablement educa més que un màster o quatre anys de carrera. Les raons: surts de la teva zona de confort i la visió del que fins aleshores creies que era el món col·lapsa.
També, cauen molts prejudicis i el termòmetre de l’empatia es dispara. Caldrien quaranta vides per conèixer el món i parlar amb propietat de moltes coses, però val la pena, almenys, intentar la utopia. Ho he exposat en algun altre post, però no puc estar-me’n de recordar-ho. Per comprendre mínimament el planeta, cal viure’l i, sobretot, conèixer la seva gent.
Certament, marxar lluny de casa fa por, però els beneficis són inquantificables. No només creixeràs com a persona, sinó que t’adonaràs que ets un ximplet ignorant. Veig amics que es reprimeixen constantment les ganes de volar, simplement, perquè no s’atreveixen a fer el pas. Tot són excuses. Ho entenc, i comprenc més que ningú el vertigen abans del trencall. Però, malauradament, en aquesta vida humana voler alguna cosa només és la meitat del camí.
1 thought on “No tinguis por”