No ho hauria dit mai

Però a Venècia, jo, hi viuria. I durant molts anys. D’esquena al turisme desbocat, resideix encara una població tan viva com incompresa, amb la qual he tingut el privilegi de conviure. Gairebé un any a Venècia m’ha permès entendre el seu declivi, però també gaudir de la seva única identitat. Heus aquí la meva experiència.

Vaig arribar a Venècia a finals d’agost de 2021, per començar unes pràctiques a la UNESCO, concretament a la secció de cultura. Van ser nou mesos intensos d’aprenentatge, però, fins a un cert punt, també de frustració, atès que la seva ànima és profundament jeràrquica i burocràtica. I, de vegades, en aquests ambients, la creativitat i la innovació no són sempre ben considerades. De tot plegat en parlaré en un altre moment. Ara, però, vull centrar-me en Venècia, una població que m’enamora al mateix temps que m’entristeix.

La sensació que vaig tenir els primers dies fou d’estar somiant. De totes maneres, ocultada entre tota aquesta joia, s’hi amagava una certa incomoditat. No cal tenir la vista gaire entrenada per veure la trista realitat de la ciutat: els residents marxen, el turisme conquereix i el comerç local s’evapora. Amb quatre dades és més fàcil comprendre la magnitud de la tragèdia. L’any 1951, el centre històric de Venècia comptava amb 174.000 veïns; l’any 1991 amb 76.000; i l’any 2018 amb menys de 53.000. En aquests moments, la xifra ja flirta amb el simbòlic (i fatídic) número de 49.999. La ciutat està morint i ningú amb poder suficient sembla disposat a aturar-ho.

És desesperant no poder caminar pels carrers sense topar amb forasters encantats. És enervant veure com els preus fluctuen segons l’estació de l’any. És descoratjador observar com els edificis històrics cauen a causa de l’abandonament (o de l’especulació). I, sobretot, és dolorós saber que els joves venecians no tenen cap futur a la seva pròpia vila. Des de fa anys, Venècia nodreix les butxaques d’uns quants propietaris i empresaris, els quals veuen el turisme com una mina d’or inesgotable. I en el marc d’aquest món capitalista, fan el que és tant humà de viure el present sense pensar en les conseqüències del més enllà.

Donat aquest panorama desolador, de seguida vaig pensar que Venècia era invivible. Que no hi havia res a fer. Però, de mica en mica, vaig començar a canviar d’opinió. Evidentment, els problemes romanen i el turisme de massa continua erosionant els fonaments de la ciutat, però vaig adonar-me que, darrere tot aquest desgavell, hi havia una ciutat màgica, única en molts aspectes. Vaig conèixer alguns venecians, els quals em van transmetre l’amor que senten per la seva ciutat i la tristesa que els hi provoca veure com, cada cop, és menys seva. La meva empatia cap a ells és total, ja que no hi ha res més depriment que observar en directe la degradació de la terra on has crescut.

Deixant de banda el canvi climàtic, crec, de debò, que Venècia podria ser una ciutat meravellosa on començar una família. Arquitectònicament no té rival, no hi ha cotxes ni soroll, és tota peatonal i les places (i campi) són prou grans per a acollir-hi vida. Tot allò que cerquen les grans urbs europees de transitar cap a espais més humans, Venècia ja ho té, així que una base més o menys sòlida sobre la qual començar a treballar ja hi és. Si les autoritats competents i part del teixit social i empresarial de la ciutat decidissin abandonar el model actual, Venècia podria ser una meta interessant tant per treballadors de l’era digital com per empreses de sectors diversos. Però cal generositat, paciència, inversions i renunciar a un cert estil de vida.

Durant aquests mesos, he trobat opinions sobre Venècia per a tots els gustos i colors. Hi ha qui s’hi sent claustrofòbic i orfe de serveis, però també qui adora la seva tranquil·litat i bellesa. Jo, evidentment, m’ubico en aquesta segona categoria. Per a mi, Venècia és un “poble” internacional, que ofereix tant vida de barri com sabors d’arreu. La cosa més curiosa és que crea dependència, t’atrapa i es nega a deixar-te anar. D’aquest estrany fenomen, ja me n’havien parlat i, francament, em semblava un relat exagerat. Però, m’equivocava.

Quan vaig arribar a Venècia, m’havia proposat visitar tot el Vèneto, i algunes parts de les regions limítrofes. En definitiva, explorar cada cap de setmana, com he fet a tot arreu on he viscut. Al principi, agafava el tren i complia amb el propòsit, però, a un cert punt, vaig començar a notar que, cada cop que sortia, trobava a faltar Venècia. Sentia cada cop menys la necessitat d’abandonar l’illa principal i, amb el pas del temps, vaig ser víctima, jo també, del famós encanteri que tan fantasiós m’havia semblat en un primer moment.

Des de fa unes setmanes, ja no visc a prop de la laguna. No he aconseguit trobar feina del que m’agrada i, per tant, he hagut de marxar. Malgrat el caos estiuenc i l’augment dels preus desmesurat, sento la seva mancança. Percebo el seu magnetisme que m’atrau, sense saber ben bé com aturar-lo. No sé si hi tornaré en un futur, però del que sí que estic convençut és que aquesta vila, amb tots els seus problemes, és la més bonica del món. Una ciutat, que és molt més que un municipi habitat. Són 119 illes que conformen un dels racons més singulars d’aquest planeta. I espero que, malgrat totes les adversitats, els venecians puguin recuperar-la i tornar seixanta anys enrere, quan Venècia era encara del tot veneciana.