Dur una mascareta en condicions, mantenir la distància de seguretat i rentar-se les mans regularment. Entenc perfectament el desig de socialitzar plenament i les ganes d’abandonar l’anormalitat d’enguany, però encara no és el moment. M’horroritza, però sobretot m’avergonyeix, veure com amics i coneguts es passen el sentit comú pel forro, quan surten de festa, viatgen sense fre i es petonegen amb tot déu. La nostra societat, desgraciadament, és extremadament individualista i, en un context de pandèmia, on les accions d’una part poden comprometre l’estabilitat del tot, l’empatia i el sentit de la col·lectivitat són tan importants com les recomanacions sanitàries.
Les meves distraccions (o inconsciències) poden provocar el tancament d’una empresa, l’acomiadament d’un treballador o l’hospitalització del pare d’en Pepito. També, a gran escala, la fallida d’un estat i/o la mort de milers de persones. Però, com deia, vivim en una comunitat, on els problemes només esdevenen reals quan truquen a la porta de casa i poc ens amoïnen les desgràcies del veí. Qui en té la culpa?, l’escola?, la família?, la nostra cultura en general?, el capitalisme? Sigui com sigui, cal un canvi, ja que molt em temo que el coronavirus és només un dels molts obstacles grupals que afrontarem en un futur.
Quan tot va esclatar, era a Dinamarca, un país que va tancar-ho tot de seguida i va aconseguir tallar de soca-rel l’expansió del virus. De mascaretes, allà, en vaig veure poquíssimes, de manera que mai vaig tenir la sensació d’estar vivint una pandèmia de primer nivell. Va ser a l’aeroport, de tornada cap a Itàlia, quan vaig topar-me, per primer cop, amb la realitat. Veure la terminal buida, però, sobretot, tantes cares custodiades em va impactar de valent. Amb alguna excepció, tothom va respectar les recomanacions i la sensació de risc, francament, va ser mínima en tot moment.
Vaig arribar a Roma el 22 de juny. Aquella mateixa nit, vaig dormir ja a Perugia, la ciutat de la meva xicota i on resideixo temporalment. Durant els primers dies, em vaig dedicar a observar tant com vaig poder l’actitud de la gent envers el coronavirus. Al principi, gairebé tothom era molt curós i les abraçades i petons eren una raresa. La gent se saludava maldestrament amb el colze i la meitat dels somriures només eren visibles a través dels ulls. A poc a poc, però, el relaxament va anar agafant embranzida, fins a la situació d’avui, on el virus, almenys a Úmbria, sembla que sigui un agent forà.
Malauradament, en aquests moments, només es troben mascaretes en els espais tancats, així com s’organitzen festes privades amb desenes de persones, es produeixen aglomeracions de joves beguts al centre de la ciutat i les petonejades entre coneguts van a l’alça. A Itàlia, el creixement de nous casos encara no és preocupant, però, com tots hem observat durant aquests mesos, aquest virus és un geni de la reproducció enmig de la confusió i la distracció. Em dol veure com la gent es relaxa, sabent que milers i milers de persones han perdut la vida i incomptables treballadors han quedat orfes de feina.
Crec que, si tots estem alerta, ens respectem seguint les mínimes normes de seguretat que sabem que funcionen i reduïm un pèl les nostres interaccions socials és possible contenir la propagació del virus i, consegüentment, limitar tant l’impacte sanitari com l’econòmic de la pandèmia. Com deia al principi, les històries d’Instagram d’amics i coneguts movent l’esquelet a les discoteques de la costa, les barbacoes de 25 persones i les mascaretes a la barbeta, m’enerven. No ho entenc. Les nostres accions del present ens duran a un futur més o menys esperançador. Val a dir que el comportament de la gran majoria és excepcional, però sempre hi ha qui pensa: a mi, això, no m’afecta.
Ajudem-nos, si us plau.