Són sempre difícils i no és poc freqüent haver de lluitar contra un mateix per fer valer la voluntat pròpia davant les pors que volen esvalotar el galliner. Tanmateix, després d’unes quantes nits d’incertesa, tot passa i els temors, creieu-me, reculen derrotats. I això, amics meus, és una constant quan trasbalses la teva vida i modifiques la teva zona de confort, aquell espai tan màgic sense el qual molta gent tremola en fora de joc.
Fa 15 dies vaig arribar a Iaşi i la famosa frase “què pebrots estic fotent aquí” em va saltar al coll sense miraments. Ingènuament, m’havia convençut que aquesta vegada la transició emocional seria més planera, atesa la meva suposada experiència a l’estranger. Però, no. El múscul adquirit només val per saber que la calma arriba després de la tempesta i per gestionar millor els sentiments. Llepar, llepem tots (o quasi tots).
Permeteu-me fer un aclariment, per tal de no crear malentesos. Quan un fa un gran canvi o, per exemple, es trasllada fora del país d’origen, hi ha un període d’adaptació que, evidentment, aflora inquietuds i preocupacions. Això no vol dir patir com un porc camí de l’escorxador, ni de bon tros, però sí sentir-se, de vegades, com una formiga en un món d’elefants. I, en molts casos, aquests elefants no només són infinitament més grans, sinó que parlen diferent. I això pot angoixar.
Vaig aterrar a Romania a les dues del migdia, després de tres hores i mitja de vol bastant desagradables. A banda de l’espai reduït, vaig haver d’aguantar esternuts i tos a discreció d’una persona propera a la pulmonia. Seia al meu cantó, naturalment. En aterrar, fred, mal temps i desconcert total. “Com arribo al centre?”, “on puc canviar euros per Lei?”, “m’estafaran els taxistes?”, “un cafè, per déu!”.
Ja a l’hostal, xop com un ànec, vaig dutxar-me, vaig ordenar quatre coses i vaig sortir a fer una passejada. El centre molt maco, però, coi, quina rasca. A l’hora de sopar, vaig engolir un entrepà i, després de beure un te calent, vaig anar a fer nones. Estava tan cansat que no va ser difícil adormir-me. Una pàgina de llibre, vaig durar.
I em vaig llevar. Sol com un mussol, en una habitació compartida d’una ciutat estranya a pràcticament 3.000 quilòmetres de la meva actual zona de confort. I, com no podia ser d’una altra manera, la ment, ràpidament, em va empènyer a formular-me la següent pregunta: “Qui cony m’ho fa fer, això?”.
Però, com deia, al cap d’uns dies tot passa, t’adaptes i comences a trobar els encants que en un principi semblaven inexistents. Un exemple ximple és que t’acostumes als carrers i veus que, en el fons, tot funciona quasi igual que a casa teva. I, aleshores, somrius i et respons a l’anterior interrogant: “sóc jo qui ha decidit viatjar, perquè mola i perquè coneixes a gent de tot el món”.
Al cap de dues setmanes, ja ets el puto rei i no camines amb el cap cot. Evidentment, exagero, però, més o menys, és això. O, almenys, és el que em sol passar a mi. No tothom, de totes maneres, viu els canvis amb la mateixa intensitat, i hi ha qui, fins i tot, no té mai por i s’adapta a la primera sense problemes.
Aquesta, estúpidament descrita, és la meva experiència (m’agrada compartir-la), lligada a la meva personalitat i a la meva manera de ser. I si jo, relativament tímid i poruc, puc contrarestar els temors i les incerteses, tu també n’ets capaç. Només cal que ho vulguis.
De mica en mica, aniré explicant la meva estada a Romania. De moment, ja he trobat feina, la qual crec que em pot brindar un aprenentatge molt enriquidor. Si tot va bé, començaré, també, un curs de romanès, però ja veurem si aconsegueixo progressar en aquest camp. Salut a tots!
POST SCRIPTUM
Si ho comparo amb Nova Zelanda, aquest cop l’impacte no ha estat tan bèstia. Segurament, perquè els éssers humans que dormien a la meva habitació la primera nit no roncaven, ni de bon tros, com el meu amic indonesi Martin, qui, no només era el campió del món en la disciplina prèviament mencionada, sinó que feia col·lecció de menjar asiàtic no precisament inodor. Però això és ja una altra història.