PREPARACIONS
Abans d’entrar en detalls i declarar obertament el meu amor infinit per la secció de formatges del Carrefour de Tomberg, Woluwe–Saint-Lambert, cal rebobinar el relat fins a finals de març de 2020, just quan el món començava a anar-se’n a norris. Recordo perfectament el dia en el qual vaig enviar el gloriós correu que em duria, finalment, a Brussel·les. Però no correm, voldria, primer, donar una mica de context. Aquestes contalles són bàsicament per a mi, ja que trobo força divertit llegir i recordar instants que, en certa manera, han marcat la meva vida.
Per aquelles dates vivia a Aarhus, Dinamarca, cursant el segon semestre del meu màster en Intercultural Studies. Des que vaig entrar a la universitat, tenia molt clar que volia fer unes pràctiques en un altre país. No perquè no m’agradés la nació de les patates bullides i el pa negre, sinó perquè, com sempre he sostingut, si vull ser un expert en diversitat cultural, haig de moure’m i descobrir el màxim de matisos possibles. Llegir, afirmo convençudament, no és suficient per entendre el món, però aquest és un tema que ja he tocat en un passat i no vull que em descarrili de l’explicació.
La meva primera opció no era anar a Bèlgica. Ni la segona. Tampoc la tercera. Però les circumstàncies, beneïdes siguin, m’hi van forçar. La meva recerca de pràctiques professionals va començar molt aviat, ja que volia deixar enllestit àgilment aquest assumpte per tal de centrar-me sense distraccions a preparar els exàmens. De fet, els primers correus que vaig enviar daten del novembre del 2019. La insistència que em caracteritza quan estic engrescat, sumada a les cartes de presentació collonudes que vaig escriure, van cridar l’atenció del director de la UNESCO de Guatemala, així com del departament de comunicació de l’Organització Mundial de les Migracions de Belize.
Ja podeu imaginar per on van els trets. El Bernat lliga unes pràctiques de puta mare, s’emociona com un cadell, el coronavirus es descontrola i els països tanquen amb pany i forrellat les fronteres. Literalment va anar així. Una volta superada la tristesa i recuperat el bon humor, vaig valorar, per primer cop, provar sort a Europa, on, a banda de ser més senzill tot plegat, podia demanar una beca Erasmus que m’ajudés a cobrir les despeses. Tenia diverses organitzacions en ment, però la que més em va cridar l’atenció va ser l’UNPO, la Unrepresented Nations and Peoples Organization.
En un dia assolellat de març, mentre seguia una classe força avorrida des de la sala d’estar del dormitori on vivia, vaig enviar-los formalment una sol·licitud per treballar amb ells. Sorprenentment, aquella mateixa tarda, vaig rebre un correu de la Lucia Parrucci, qui acabaria sent la meva cap. Em va proposar fer una entrevista en línia la setmana següent, oferta que, evidentment, vaig acceptar més feliç que un gínjol. La xerrada va anar bé, ja que al cap d’uns dies, després d’haver-me demanat un text acadèmic escrit en anglès, va escriure’m un missatge donant-me la benvinguda a l’organització.
BÈLGICA
El moment de viatjar cap a Brussel·les va arribar a mitjans d’agost, després d’haver passat un estiu increïble a Perugia gaudint com un porc menjant pizza i empatxant-me amb els tiberis reials que preparava la sogra. Vaig partir des de l’aeroport de Sant’Egidio, a deu minuts contats de casa la Sara, el qual crec que és l’aeroport més petit que he vist mai. Evidentment, vaig aterrar a Charleroi, on vaig agafar un autobús per arribar a la capital. Recordo no estar massa inquiet, però sí sentir una curiositat nerviosa per conèixer els meus companys de pis. Vaig arribar al municipi de Woluwe–Saint-Lambert, just al costat de Brussel·les, a les quatre de la tarda. Vaig trucar a en Simon, un dels camarades, el qual em va obrir la porta i acompanyar a la meva habitació.
Vaig trobar l’estança a través de Facebook. El preu era de 380 euros, una quantitat fabulosa, tenint en compte els preus exorbitants de la capital d’Europa. Considerant que el meu sou Erasmus era de 620 miserables pollastres, em quedaven 240 cogombres per sobreviure en una de les urbs més prohibitives del continent. La casa era un dúplex, amb una terrassa més que decent. A banda d’en Simon, els altres inquilins eren en Javier, un local de mare madrilenya a qui no li molaven els flamencs, en Jonathan i na Marie. Tots ells eren belgues francòfons de manera que la llengua que vaig escoltar durant quatre mesos no va ser precisament el neerlandès. La meva relació amb ells va ser prou bona, tot i que no vam aconseguir forjar llaços forts d’amistat. Eren persones bastant tancades, vergonyoses, segurament, i no tenien massa ganes de modificar la seva vida extremadament rutinària per tal d’introduir-hi un forester acabat d’arribar. En qualsevol cas, els hi tinc molt d’afecte.
Durant els primers dies vaig caminar tant com un fidel de pelegrinatge a Santiago de Compostel·la. Francament, Brussel·les m’encanta, de manera que vagar pels carrerons del centre i descobrir els seus parcs fenomenals no fou pas una tortura. Un cop esvaïdes les rampes fruit de tanta passejada, vaig decidir comprar una bicicleta de setena mà, amb la qual anar amunt i avall. La vaig adquirir per una quarantena d’euros a un brasiler que residia a Bèlgica des de feia deu anys. El preu que em va demanar inicialment era de 80 euros. Em vaig sentir un ninja del regateig, quan vaig aconseguir rebaixar el preu a la meitat. Malauradament, l’eufòria inicial va desaparèixer en picat quan em vaig adonar que la mida del velocípede era perfecte per un adolescent de metro cinquanta i ridículament menuda per un adult. En fi. Un s’adapta a les circumstàncies, no?
Les pràctiques van començar el 20 d’agost. Van arrencar amb una certa desorganització, però de seguida la quantitat de feina va agafar embranzida, fins al punt que vaig llepar molts caps de setmana. Per a mi no va ser un problema, ja que creia en els valors de l’organització i volia aprendre el màxim possible. L’equip estava conformat per quatre persones, a més dels dos estudiants en pràctiques de torn entre els quals m’incloc. Un servidor i n’Elysa, una anglesa de descendència amaziga, donàvem un cop de mà a na Mercè, una catalana, na Lucia, una italiana, en Fernando, un brasiler, i en Ralph, un anglès-americà, que era el big boss. Gent increïble en tots els sentits.
Bàsicament, a banda d’altres tasques menors, em vaig dedicar a escriure un informe per la Universal Periodic Review de l’ONU sobre les poblacions originàries de Namíbia; un policy paper sobre les dificultats amb les quals es troben els joves de països o estats no reconeguts quant a possibilitats de viatjar i estudiar a l’estranger; i articles sobre els membres de l’organització, que no són pas pocs. Sincerament, tot i l’esforç i l’estrès viscut, va ser una experiència única i vaig aprendre com segurament mai he après. La meva estada a l’UNPO em va fer reflexionar sobre aspectes de la vida que no m’havia mai plantejat i em va fer veure que sóc molt vàlid com a professional. En aquest sentit, els meus projectes van ser lloats per tot l’equip, la qual cosa, com us podeu imaginar, va impulsar la meva autoestima. Abans d’iniciar aquesta aventura, no les tenia totes sobre el meu nivell acadèmic en anglès, però gràcies a Déu tot va anar com la seda.
Fins que no arribà el confinament total, que fou ben aviat, vaig intentar fer escapadetes cada cap de setmana a les poblacions properes a Brussel·les. Vaig visitar Gent, Brugge, Mechelen, Louvain, Namur i Antwerp, entre d’altres. Desgraciadament, no vaig tenir l’oportunitat d’explorar més indrets, atès que el maleït virus va tornar amb força a l’octubre, moment en el qual ens van tancar, un altre cop, a casa. Per culpa seva, vaig trencar la promesa de pujar la Signal de Botrange, la imponent muntanya de 700 metres més alta del país. Per sort, vaig poder seguir anant a l’oficina amb l’Elysa, complint amb totes les mesures de seguretat. Podríem dir que els nostres respectius internets de les nostres respectives llars eren més que millorables, de manera que se’ns va donar permís per, en certa manera, seguir fent vida normal. Tenir un gamer a casa xuclant com un condemnat tota l’energia del mòdem diguem que no era l’ideal. Tot el temps que no vaig poder destinar a la socialització, el vaig emprar en treballar de valent. I n’estic satisfet, francament.
Quan no feia recerca o enllestia treballs de la universitat, veia perdre el Centre d’Esports Sabadell, corria pel parc du Cinquantenaire o cuinava. També estudiava francès. Em vaig apuntar a un curs públic de llengua al meu barri pel mòdic preu de 80 euros. La professora, na Bénédicte, era excel·lent i vaig aprendre bastant. No puc dir que parlo francès, però les nocions bàsiques de l’idioma les vaig interioritzar sense massa dificultats. D’altra banda, quan decidia fer trapelleries a la cuina, bàsicament, experimentava amb formatges, amb els quals encara somio avui dia. Em divertia com un infant preparant tartiflette, un plat típic francès no apte pels amants del ‘fitness’. Tal com he mencionat anteriorment, era una delícia passejar pels passadissos del Carrefour del costat de casa a la caça de les millors ofertes de Reblochon i Saint-nectaire. Trobo molt a faltar el preu dels formatges i la varietat d’aquell supermercat. També hi havia fuet. Molt dolent, per cert.
En un batre d’ulls els quatre mesos d’estada a Bèlgica van passar a una millor vida. Com ja he mencionat, va ser una època molt bonica, a la vegada que altament demandant. No només pels projectes que se’m van assignar, sinó també per les obligacions del màster, entre les quals decidir el tema del meu projecte final. En un cert punt, atesa la incertesa causada pel coronavirus, vaig plantejar-me romandre a Brussel·les i, de fet, vaig proposar a l’UNPO elaborar un projecte conjunt. La idea va ser ben rebuda, però vaig acabar descartant l’opció perquè no era el que realment volia fer, ni tampoc podia permetre’m sis mesos de lloguer sense cap ingrés. Després de mesos de cerca i setmanes d’enviar correus, vaig aconseguir lligar una col·laboració amb la Universidad Intercultural de Chiapas (UNICH). La rectora de la institució em va enviar un missatge d’acceptació a la tarda del divendres 17 de desembre, poques hores abans de clausurar tota activitat educativa fins passades les vacances de Nadal. Un somni, que es va complir en el temps de descompte, ja que per motius logístics no podia esperar a tenir una rèplica tornant de festes. Però això no és massa rellevant.
NADAL A CASA I…MÈXIC
Vaig abandonar Brussel·les el 20 de desembre, evidentment amb un certificat negatiu de coronavirus, per tal d’estar un temps amb la família i gaudir d’uns dies de tranquil·litat a la capital del Vallès. Va ser trist marxar, però, a la vegada, em sentia ple de joia amb els nous projectes que estaven ja esperant-me amb candeletes a la cantonada. Anar a Mèxic, especialment a Chiapas, un dels estats amb més diversitat cultural de tot el país, era un goig indescriptible. Era la millor manera, crec, d’acabar el màster que vaig iniciar a finals de 2019 a Aarhus.
L’acord que vaig amarrar amb les autoritats de la UNICH establia que els ajudaria amb certes tasques administratives i acadèmiques, mentre jo feia la meva recerca. L’objecte de la meva investigació, causant d’ansietat i incomptables migranyes mentre era a Brussel·les, era estudiar l’impacte que la Universidad Intercultural de Chiapas té i ha tingut en els estudiants tzotzils de Zinacantán, un municipi de la zona Altos de Chiapas poblat majoritàriament per indígenes maies. A l’UNPO vaig treballar amb diversos grups pertanyents a pobles originaris i aquest primer contacte em va despertar un gran interès per aquestes comunitats històricament assassinades, explotades i discriminades.
Tal com he apuntat en un principi, si vull treballar en el camp de la diversitat cultural, millorar el diàleg intercultural i promoure el benestar de les minories em cal viure en primera persona tots aquests temes. I Chiapas, en aquest sentit, és el millor lloc per aprendre. Vaig arribar a Barcelona cansat i una mica tristot. Com de costum, em va venir a recollir el meu pare, amb qui vaig anar a dinar abans de tornar a Sabadell, la millor ciutat del món.
Merci beaucoup Belgique
Heel erg bedankt België
09/08/2020